Història de la Consagració del Monestir de Sant Salvador de Breda. 1068-2018. 950 anys.
Podeu accedir al vídeo fent clic aquí.
Podeu escoltar aquest text fent clic aquí.
Capítol 1 – La Fundació
El monestir de
Sant Salvador de Breda va ser fundat el 4 de juny de 1038 seguint la voluntat
dels Vescomtes de Girona, Guerau de Cabrera i Ermessenda de Montsoriu. Aquesta
fundació seguia la tendència de les famílies nobles d’aleshores, moltes de les
quals volien vincular la seva família a un establiment religiós, fet que servia
per augmentar el prestigi de la família entre els seus semblants de classe. Ara
bé, la “raó oficial” d’aquesta fundació fou que aquest matrimoni ho va fer “per
a remei de les seves ànimes i la dels seus pares, així com per la salut del seu
fill Ponç”.
Els Vescomtes de
Girona (no serà fins 100 anys després que aquesta nissaga adoptarà el nom de
“Vescomtes de Cabrera”) encomanaren la direcció del monestir de Sant Salvador
als monjos benedictins (també coneguts com “monjos negres” pel color dels seus
hàbits). Monjos benedictins ho són, per exemple, els que hi ha en l’Abadia de
Montserrat, o monges benedictines en trobem en el monestir de Sant Daniel, a
Girona.
Pel document de
fundació sabem que el primer Abat del monestir es deia Sunyer, i que el
monestir fou dotat (o sigui, se li van donar unes rendes i uns béns per tal que
els monjos poguessin viure i el conjunt del monestir pogués ser edificat i
créixer), principalment, amb la vila de Breda i la seva parròquia de Santa
Maria, i amb la vila de Gaserans i la seva parròquia de Sant Llorenç.
Capítol 2 – La Consagració
Trenta anys
després de la fundació del monestir, el 4 d’octubre de l’any 1068, va tenir
lloc la consagració de la seva església.
En què consisteix
la consagració d’una església?
En el
cristianisme, és un tipus solemne de “dedicació”, o sigui, de destinació de
l'edifici al culte diví, amb un ritual més complex que la simple “benedicció”.
És un ritual que té els seus orígens en els segles IX-X.
Segons un decret
del Con cili de Trent, no es pot celebrar una missa en un lloc que no hagi
estat dedicat prèviament.
La consagració
destina el temple a l'ús religiós i en prohibeix l’ús profà. El ritus de la
consagració ha d’estar encapçalat per un bisbe, que és qui ungeix solemnement
l'edifici amb el “crisma” (o “oli d’unció consagrat”, també anomenat “oli
consagrat”), seguint un ritus establert, i dedica l'edifici al servei de Déu “in
perpetuum”. L'edifici
consagrat conserva sempre el seu caràcter sagrat, i només el pot perdre si és
enderrocat, cremat o reconstruït en la seva majoria; per tant, no podria, si no
és deconsagrat, fer-se servir per a altres usos profans.
Per consagrar el
temple cal consagrar un altar fix, que normalment acostuma a ser l’altar major.
Capítol 3 - El Ritus
El ritus de la
consagració consisteix en la pregària, l’aspersió d'aigua beneïda i la
benedicció de l'altar, així com en la unció amb “crisma” de l'altar i les dotze creus que hi ha d’haver en els
murs interiors del temple: aquestes creus poden ser pintades o fixades (en
aquest darrer cas, però, hauran de ser de pedra o metall, no podent ser ni de
fusta ni de materials fràgils, ja que no han de ser tretes de l’interior del
temple). Sota cada creu hi haurà d’haver una espelma encesa. Quan es fa la
unció de l’altar i de cada creu es pronuncien les següents paraules: "Sanctificetur
et consecretur hoc templum",
que volen dir "Sigui santificat i consagrat aquest temple".
La consagració
pot tenir lloc qualsevol dia de l'any, però es preferible que sigui un
diumenge. El dia abans, el bisbe que consagrarà el temple col·locarà en un
reliquiari les relíquies d'un sant o d’un màrtir que s'hagin de posar sota
l'altar, tres grans d'encens i un escrit en pergamí que doni fe de l'acte. El
reliquiari es deixarà en una urna o tabernacle damunt un altar d'una església o
oratori proper, o en la sagristia del nou temple, entre dues espelmes que seran
enceses durant tota la nit. Als resos de l'ofici diví del dia de la consagració
previs a la cerimònia es cantarà l'ofici propi del sant les relíquies del qual
es posin a l'altar.
Capítol 4 - La Cerimònia
La cerimònia de consagració de l’església del
monestir de Sant Salvador de Breda, feta el 4 d’octubre de 1068, fou presidida
per Berenguer Guifred, Bisbe de Girona, i per Berenguer, Bisbe de Barcelona. Al
seu costat hi havia l’abat Amat, successor del primer abat del monestir i que era
qui aleshores dirigia la comunitat monàstica. I també hi fou present Ponç de
Cabrera, fill del matrimoni fundador, i la seva esposa Sibil·la.
A més, en aquest
acte també s’hi aplegaren moltes altres personalitats de l’entorn del monestir,
tant religioses com laiques. En ell probablement es consagraren tres altars, ja
que el monestir, a més de Sant Salvador, també fou posat sota la protecció de
Sant Benet i Sant Miquel. Es suposa que en aquesta època, a més de l’església,
també estava construït el claustre.
Segons l’historiador
bredenc Jaume Coll i Castanyer, la creu romànica que està en la façana de
l’antiga presó abacial seria d’aquest moment, essent una de les dotze creus que
aleshores hi haurien hagut en l’interior de l’església. Es desconeix on són o
què se n’ha fet de les onze restants.
Capítol 5 - Els Impulsors
La família dels
Vescomtes de Cabrera serà la gran protectora i impulsora del monestir de Sant
Salvador. Així, a redós de la creixent importància i poder que va adquirint
aquesta família en els afers polítics del país, el monestir de Breda (i els
seus abats) anirà adquirint més rellevància dins el món religiós (i polític)
d’aleshores.
I si la família
vescomtal va adquirint cada cop més poder i el monestir de Breda va assolint
progressivament més importància, una lògica conseqüència de tot això serà que
el monestir vagi augmentant el seu espai físic en el nucli del poble (i,
evidentment, les seves possessions a Breda i en molts altres pobles del seu
voltant). D’aquesta manera, en temps de l’abat Gispert de Jàfer (primer terç
del segle XIV) serà quan tindrà lloc una gran part de la construcció del temple
gòtic actual, així com l’ala del claustre que avui podem veure restaurada.
Igualment, les
propietats i drets del monestir van augmentant a mesura que va creixent el
poder de la família vescomtal dels Cabrera. En els segles XII, XIII i XIV
tindrà propietats i drets repartits per les actuals províncies de Girona
(principalment), Barcelona i Lleida, així com també al Rosselló.
Capítol 6 - Evolució del Monestir
De la primitiva
església romànica només en resta el seu magnífic campanar quadrat, de 32 metres d’altura i
dividit en cinc pisos. La seva magnífica fisonomia actual es deu a la
restauració que s’hi va fer el 1951, que va posar remei a esquerdes i d’altres danys
estructurals que li havia provocat el pas del temps.
Les importants
obres que es van començar a fer en el monestir a partir del segle XIV, en època
de l’abat Gispert de Jàfer, ben segur que responien més a evidenciar el
creixent poder del monestir que a les necessitats de tenir més espai per a
feligresos, ja que la immensa majoria dels vilatans anava a l’església
parroquial de Santa Maria.
Quan va morir
aquest abat, l’any 1337, ja s’havia acabat l’absis amb les seves cinc capelles
(espai que és el que podem veure actualment), gran part de la nau de l’església
del monestir ja estava edificada, tal i com consta en la seva llosa sepulcral,
i l’ala nord del claustre, la que avui podem veure restaurada, també estava
feta.
Capítol 7 - Cost de les Obres
Ara bé, el cost
de les obres deuria ser quantiós, ja que un document d’aquell temps recull
l’acord del Capítol del monestir on s’hi diu que en ell no hi podran viure més
de 13 monjos, a banda de l’abat, degut a les obres que s’hi fan.
Potser per aquest
cost, i pels mals temps que vindran en el futur (entre altres, la Pesta Negra,
els enfrontaments entre els Vescomtes de Cabrera i el rei Pere III, el
progressiu allunyament dels Vescomtes de Cabrera d’aquestes terres, la Guerra
Civil catalana del segle XV i la decadència general del país), l’acabament
total de les obres de la nau de l’església del monestir i altres seves
dependències (la Casa de l’Abadia, el Pati de l’Abadia) no tindrà lloc fins a
finals del segle XV o principis del segle XVI, en temps de l’abat Miquel Sampsó
I, o potser del successor d’aquest, l’abat també anomenat Miquel Sampsó II,
sembla ser que nebot seu. Es pot observar que hi ha una gran diferència
constructiva entre la zona de l’absis de l’església i la seva façana.
Malgrat la durada
de les obres, el seu resultat, pel que fa a l’església del monestir, és
magnífic: l’única nau de l’església amida 33 metres de llarg per
12’5 d’ample. No es estrany que sigui coneguda com “la catedral del Montseny”!
Capítol 8 - Miquel Samsó I
Els monjos i el
monestir de Sant Salvador gaudiren de moments joiosos, com quan un seu abat,
Miquel Sampsó I, va ser President de la Generalitat de Catalunya entre els anys
1470 i 1473 (en fou el 31è president).
Però també
sofriren episodis dramàtics, ja fos com a conseqüència de guerres (entre
d’altres, la del Francès o la Primera Guerra Carlina), on patiren incendis,
saquejos, desaparició de documents, fosa de campanes, etc., o com a
conseqüència d’haver d’abandonar el monestir per disposicions governamentals
(com va passar entre els anys 1820 i 1823). En aquest darrer cas, a més, els
monjos veieren com el seu monestir era posat a subhasta pública. Diferents
circumstàncies político-militars evitaren aquesta subhasta i possibilitaren el
retorn dels monjos al monestir.
Però poc després la
vida monacal a Breda va fer, per ells, un gir totalment advers. L’1 de maig
de l’any 1835 les Corts espanyoles aprovaren una llei desamortitzadora per la
qual els béns eclesiàstics passaven a mans de l’Estat. L’11 d’octubre del
mateix any una Reial Ordre suprimia tots els monestirs d’Ordes Monacals. Així
es varen acabar quasi 800 anys de presència monacal a Breda.
Capítol 9 - Incendis i Saquejos
L’any següent de
marxar els monjos, el 1836, el recinte del monestir fou la base de la defensa
del poble enmig del conflicte armat que va ser la Primera Guerra Carlina.
El 1846
l’església del monestir va passar a ser l’església parroquial, fet que va
possibilitar la seva salvaguarda, així com la del campanar romànic, però la
resta d’edificacions del monestir foren venudes. Fruit de tot això, l’antiga església
parroquial de Santa Maria va passar a tenir ús civil, esdevenint, entre altres
coses i fins avui, seu de l’Ajuntament de Breda.
L’església del
monestir, ja parroquial, encara va patir més incendis, saquejos i destrucció,
com durant la Tercera Guerra Carlina, l’any 1872.
Finalment, aquest
edifici religiós, al final de la darrera guerra civil, el darrer dia del mes de
gener del 1939, va sofrir el que segurament ha estat la seva agressió més
important: l’incendi de la seva nau i el posterior ensorrament d’una gran part
del seu sostre. Fins quatre anys després no hi tornaran a fer-s’hi cerimònies
religioses.
Capítol 10 - Actes de Celebració
L’any 1968 es va
celebrar amb gran esplendor el 900 aniversari de la consagració de l’església
del monestir de Sant Salvador.
L’any 1993 se’n
va celebrar el 925 i enguany en celebrem el 950.
Breda ja existia
abans de la fundació del monestir, però segurament no era gaire cosa més que
una agrupació d’unes poques cases de pagès a l’entorn de l’església parroquial de
Santa Maria. De la mà del monestir, i de la centenària activitat terrissera, el
nostre poble ha crescut i s’ha fet conegut arreu.
Sentim-nos
orgullosos del nostre passat!
Coneguem-lo,
valorem-lo i defensem-lo!
Sabent d’on venim
podem entendre millor el nostre present i decidir cap a on volem anar!
Visca Breda!
Visca Catalunya!
Jordi
Goñi i Sarsanach
Setembre del 2018
